Màscares

Sí, en el fons som tots uns bons actors, alguns aconsegueixen dominar tant bé els seus personatges que els hi paguen milions de dòlars per fer-ho. Però avui no parlaré d'aquesta gent, avui toca parlar de la gent que tots coneixem, amb els que ens relacionem, i més concretament amb els nostres estimats, odiats, desitjats, ignorats, admirats... els companys de feina!

És ben curiós com ens podem comportar i quin rol agafem al nostre lloc de treball. El que és ben clar és que molt poca gent pot dir que és ell mateix al 100% quan es troba a la feina. Per moltes raons, la primera que se'm passa pel cap, si tots actuéssim com ens vingués degust i diéssim el que ens passa pel cap probablement, o estariem enemistats amb la majoria de companys o directament ja ens haurien donat el finiquito (equitança pels puristes), o pitjor encara ens tancarien a la garjola per acosadors sexuals. En segon lloc, es pot dir que cada empresa té el seu tarannà, què vull dir amb això, molt senzill, si una empresa són les persones que la composen, cada centre de treball té una personalitat pròpia, en sentit ampli pel que imposa la Direcció General i en un àmbit més reduït, però que ens afecta directament, pels caps de departament/intermitjos i evidenment, i perquè ens entenguem, els peons (els treballadors en general), dins dels quals jo hi estic inclòs.

I aquí ve el que em fascina més de la cultura de les organitzacions, i per posar-hi un nom, les normes de conducta no escrites d'un bon company de feina. Què vull dir amb això? Posem un exemple tonto, a l'empresa on treballava abans hi havia establert que pel sant de cada treballador, el que feia el sant posava un vaset amb monedes perquè els seus companys es poguessin servir un vas de líquid de la super màquina dispensadora de líquid marró amb aroma de cafè. Es pot dir que en aquest cas, és una tradició simpàtica i molt útil, sobretot per mi que no me'n recordo ni del de la meva germana, no està escrit enlloc però s'ha de fer.

Però anem a posar el dit a la llaga, que és el que m'interessa ara, què passa amb aquells companys, sí, tots els coneixem i els tenim identificats, que tot hi ser antipàtics, maleducats, torracollons, etc., aconsegueixen d'alguna manera portar mal rotllo als seus companys i curiosament tothom els critica per l'esquena però tothom els posa bona cara per por a les represàlies? Jo crec que les empreses són com les famílies, hi ha gent que et cau més bé, i hi ha gent que prefereixes saludar pel carrer tot deixant un: "Que vagi bé!" i pensant: "No caldria que ens veiessim més". El problema de treballar en una empresa és que has de veure la teva família cada dia, per tant, el que vagi bé és poc efectiu. Per tant, i com que a la majoria ens fa molta mandra haver de discutir per tot, arribem a la conclusió que és més senzill posar-nos una màscara que ens faci sentir més segurs i poguem fer servir d'escut davant de les bones i sobretot per les dolentes. És evident que això ho fem en les diferents facetes de la nostra vida, però la màscara de la feina és la que fem servir més.

I ara la pregunta del milió de dòlars, aquests companys tant simpàtics dels que parlava, no serà que són els que passen de posar-se la màscara i realment diuen el que pensen?