Brainstorming club

Brètols i farsants.

2008-09-30T11:40:00.008+02:00

Aquesta és una de les imatges de la setmana passada, en el pla esportiu, una imatge patètica que posa de manifest un dels problemes sense solucionar que anys i anys s'ha anat repetint, i que molt em temo que es repetirà durant molts anys.

No em posaré a fer una dissertació de perquè existeix gent com aquesta ni perquè tenen cabuda en la nostra societat, no tinc respostes, simplement crec que hi ha gent que hauria de perdre certs drets que es presuposen per tothom però que crec que no es mereixen. El que sí que m'indigna profundament és la negligència per part de l'Administració, Mossos d'Esquadra en aquest cas, i dels clubs de futbol, en aquest cas l'Espanyol, no es pot permetre que en esdeveniments d'aquesta índole, és a dir, partits considerats d'alt risc que se sap que hi ha un grup d'individus, per dir-ho d'alguna manera, que van a carregar-se un espectacle com és un derbi i que no tenen cap respecte per la gent que l'envolta ni pels colors els quals fan gala de ser suporters incondicionals, entrin als estadis de cap esport a fotre merder. És molt trist que de dissabte passat ens quedi a la memòria el llançament de vengales, gent fora de si, nens plorant... patètic.

Per tant i per acabar, que canvïn les lleis dels espectacles públics per tal que tots aquests indesitjables puguin accedir-hi, i prou de tanta farsa, que si és culpa dels Mossos, de l'Espanyol o del pobre jugador de futbol, la majoria dels quals no saben qui són aquests animals. Penso que és un problema més profund i que no es redueix a un partit de futbol, però per algun lloc s'ha de començar.

Màscares

2008-09-12T10:12:00.002+02:00

Sí, en el fons som tots uns bons actors, alguns aconsegueixen dominar tant bé els seus personatges que els hi paguen milions de dòlars per fer-ho. Però avui no parlaré d'aquesta gent, avui toca parlar de la gent que tots coneixem, amb els que ens relacionem, i més concretament amb els nostres estimats, odiats, desitjats, ignorats, admirats... els companys de feina!

És ben curiós com ens podem comportar i quin rol agafem al nostre lloc de treball. El que és ben clar és que molt poca gent pot dir que és ell mateix al 100% quan es troba a la feina. Per moltes raons, la primera que se'm passa pel cap, si tots actuéssim com ens vingués degust i diéssim el que ens passa pel cap probablement, o estariem enemistats amb la majoria de companys o directament ja ens haurien donat el finiquito (equitança pels puristes), o pitjor encara ens tancarien a la garjola per acosadors sexuals. En segon lloc, es pot dir que cada empresa té el seu tarannà, què vull dir amb això, molt senzill, si una empresa són les persones que la composen, cada centre de treball té una personalitat pròpia, en sentit ampli pel que imposa la Direcció General i en un àmbit més reduït, però que ens afecta directament, pels caps de departament/intermitjos i evidenment, i perquè ens entenguem, els peons (els treballadors en general), dins dels quals jo hi estic inclòs.

I aquí ve el que em fascina més de la cultura de les organitzacions, i per posar-hi un nom, les normes de conducta no escrites d'un bon company de feina. Què vull dir amb això? Posem un exemple tonto, a l'empresa on treballava abans hi havia establert que pel sant de cada treballador, el que feia el sant posava un vaset amb monedes perquè els seus companys es poguessin servir un vas de líquid de la super màquina dispensadora de líquid marró amb aroma de cafè. Es pot dir que en aquest cas, és una tradició simpàtica i molt útil, sobretot per mi que no me'n recordo ni del de la meva germana, no està escrit enlloc però s'ha de fer.

Però anem a posar el dit a la llaga, que és el que m'interessa ara, què passa amb aquells companys, sí, tots els coneixem i els tenim identificats, que tot hi ser antipàtics, maleducats, torracollons, etc., aconsegueixen d'alguna manera portar mal rotllo als seus companys i curiosament tothom els critica per l'esquena però tothom els posa bona cara per por a les represàlies? Jo crec que les empreses són com les famílies, hi ha gent que et cau més bé, i hi ha gent que prefereixes saludar pel carrer tot deixant un: "Que vagi bé!" i pensant: "No caldria que ens veiessim més". El problema de treballar en una empresa és que has de veure la teva família cada dia, per tant, el que vagi bé és poc efectiu. Per tant, i com que a la majoria ens fa molta mandra haver de discutir per tot, arribem a la conclusió que és més senzill posar-nos una màscara que ens faci sentir més segurs i poguem fer servir d'escut davant de les bones i sobretot per les dolentes. És evident que això ho fem en les diferents facetes de la nostra vida, però la màscara de la feina és la que fem servir més.

I ara la pregunta del milió de dòlars, aquests companys tant simpàtics dels que parlava, no serà que són els que passen de posar-se la màscara i realment diuen el que pensen?

Primera vegada

2008-08-28T11:57:00.026+02:00

Sí, aquesta és el meu primer post!

Nerviós?

La veritat és que no, tot i que és la primera vegada no em produeix temor, pressió o cap mena d'ansietat pensar que això és susceptible de ser llegit per persones que conec i desconec.

Perquè hauria de tenir aquestes sensacions?

Primer de tot perquè en aquest blog pretenc mostrar els meus pensaments, emocions, rallades, és a dir, obrir-me, cosa que he fet davant de molt poques persones.

Aspiracions

D'entrada no vull fixar-me objectius. Em dóno per satisfet si aconsegueixo buidar el meu cap en aquetes línies i si voleu compartir-ho amb mi.

Primera reflexió

Últimament tinc una neura que no em trec del cap: Existeix alguna persona que s'adapti a la meva personalitat? Què vull dir amb això, per simplificar, penso que la gent (no és bo generalitzar) o és líder, o s'adapta als altres en les relacions personals. D'acord hi ha molts matisos però me'ls salto per no fer una tesis.

Jo em considero dels adaptables, és a dir, no sóc líder, em deixo portar la majoria de les vegades. Ara fem un esforç i extrapolem aquesta característica a les relacions interpersonals i aquí ve la qüestió. Si jo m'adapto a pràcticament tothom, salvant extrems inacceptables obviously, existeix algú de la qual jo sigui líder? No és que em preocupi molt el fet de ser líder, el que realment m'inquieta és que aquesta falta de lideratge fa que probablement no profunditzi el que hauria de profunditzar en les relacions, i això vol dir que m'adapto a la primera cosa decent que surt?

I vosaltres com es considereu: líders o adaptables?

Moltes vegades penso que pensar massa provoca que tingui aquestes palles mentals.